cat | esp | eng
Destacats

Hi ha vida abans de la mort

La història de l’evolució ha estat la història d’una lluita infernal entre els que es morien de gana i els que tenien quelcom i es defensaven i atacaven els que es morien de gana, i viceversa. És una pugna interminable a la qual hem posat punt i final gràcies a la ciència i a la tecnologia. Per primera vegada en la història, sobretot arran de la triplicació de l’esperança de vida, la humanitat té futur i ambdós col·lectius no han de seguir barallant-se. I no només tenim futur; estem comprovant que hi ha vida abans de la mort.

Fins fa poc, la gent vivia obsessionada per saber si hi havia vida després de la mort, però ningú no s’ocupava de saber si hi havia vida abans de la mort. Ara podem dir que hi ha vida abans de la mort i és fantàstic, perquè és la primera vegada que passa. Ningú no reflexiona sobre el període que està acabant. Els governs, les universitats o els companys ens demanen que reflexionem sobre què passarà, sobre com sortirem d’aquesta crisi, però ningú no parla d’on venim. I em sembla que és indispensable pensar en el règim que estem deixant enrere.
Eduard Punset

La meva és la darrera generació de l’estructura política, jurídica, social i emocional que es va crear fa deu mil anys, amb els primers assentaments agrícoles. Encara estem en aquella civilització. Quan la humanitat va deixar de ser nòmada, el primer que va fer va ser definir molt bé, i d’una manera molt estricta, la propietat privada. Era la primera vegada que, de tant en tant, sobraven plàtans o pomes, i va sorgir un excedent agrari que no tan sols s’havia de conrear, sinó també preservar. Amb la creació del gran estat nacional i la divisió de la propietat van arribar els governs de la gent gran. És curiós, perquè ni tan sols en els relats bíblics de l’arca de Noè no es parla dels joves, ni tampoc de l’aigua. Els joves tenien un espai vital molt curt, i l’aigua no es considerava viva. Òbviament, en aquella societat, la dona formava part del domini que exercia el mascle. La darrera característica d’aquella societat a la qual jo pertanyo com a membre de la seva darrera generació va ser la negació de les emocions socials, individuals i, tanmateix, universals; se’n negava l’existència i, per tant, la possibilitat de gestionar-les.

És bo recordar que, tot i el que pensa molta gent, hauríem de deixar de gestionar els primers assentaments agraris de fa deu mil anys per mirar de descobrir què ve: l’educació, els sentiments, els governs que vénen,etc. Què hem descobert fins ara? En primer lloc, que cal prendre decisions innovadores per solucionar problemes, i per això no cal fer discursos sinó veure en quins processos estem immersos i saber a quines lleis responen. La joventut haurà d’aprendre quines són les eines del lideratge– per exemple el carisma o l’empatia–, les eines de la cultura –com ara els rituals socials o l’aprenentatge de la democràcia– o les eines del poder, i descobrir també de qui es poden refiar. I finalment, i per descomptat, hem d’aprendre els mecanismes que ens permetin gestionar processos complexes, i això és el que s’aprèn a la universitat.

En segon lloc, cal tenir una certa visió dels canvis que vénen i no pas dels que han succeït. No hem de fer com els polítics, que es passen la vida discutint sobre coses del passat. La tecnologia i el coneixement exerceixen un paper cada vegada més important en relació amb els recursos. No són recursos el que ens manca. El que és imprescindible és el coneixement, i la tecnologia és el coneixement acumulat. Les situacions en què ens estem endinsant són molt complexes. Els fàrmacs no podran resoldre moltes de les malalties que han sorgit arran de la triplicació de l’esperança de vida, com ara el Parkinson o l’Alzheimer, i haurem de recórrer cada vegada més a la tecnologia i al coneixement de les cèl·lules vitals, incloses les cèl·lules mare.

En tercer lloc, més important que destil·lar els continguts acadèmics en el cap dels estudiants és convertir els alumnes en bons ciutadans en aquest món globalitzat. Vivim en un món que no té res a veure amb el món que jo vaig conèixer. A la meva classe, tots érem idèntics; érem una gota d’aigua igual a una altra gota d’aigua; avui, però, a les aules hi ha catalins, catalans, bolivians, andalusos, etc. És el món bigarrat, diferent des d’un punt de vista cultural i ètnic, un món globalitzat que hem d’aprendre a gestionar. És un món tan diferent que també haurem d’aprendre a gestionar tot allò que té en comú: les emocions bàsiques, i universals, l’odi, l’empipament, el menyspreu, la sorpresa, la felicitat, etc. Fins ara, no ens han ensenyat a fer-ho, i aquest és un dels grans interrogants que tenim pendents.

Què més ens caldrà saber o aprendre? Bàsicament, allò que els educands anomenen les noves competències. Jo les reduiria a dues. Una és suggerir mecanismes per focalitzar l’atenció. Les meves filles es queixen que les meves netes fan servir tantes pantalles, entre videojocs, internet, la televisió o el telèfon, que són incapaces de centrar l’atenció. Quan m’ho diuen, sempre els responc: “Vaig veure en una escola nord-americana un alumne que duia una samarreta que deia: ‘It is not an attention deficit’.” No és cap dèficit d’atenció! És que no els interessa! És que, per trobar una feina, la gent jove ha de focalitzar l’atenció en les coses noves, en les coses que els són indispensables per aconseguir-ho, perquè surten d’un sistema educatiu que va donar feina als joves de la meva generació però que és incapaç de donar-ne als joves d’avui, llevat que practiquin i assimilin aquestes noves competències. De la resta, diré que només és fonamental treballar en equip i de manera cooperativa, i no només de manera competitiva, i això tampoc no ho ensenya pràcticament ningú.
Eduard Punset
Aquesta universitat és fruit de la intel·ligència social. No és el fruit d’aprofundir en el cervell d’una persona de tal manera que cada vegada sàpiga més de menys coses, fins que ho sap tot i res, sinó que és l’espurna que salta quan un cervell es relaciona amb un altre cervell. És això el que hem d’aprendre, que no són els recursos els que dicten el futur, sinó la intel·ligència i el coneixement. És cert que a l’arca de Noè no es parlava ni de l’aigua ni dels joves i, tot i així, encara que l’aigua pot viure perfectament en aquest planeta sense nosaltres, nosaltres necessitem l’aigua de totes totes. Amb els joves passa exactament el mateix: podrien viure sense nosaltres però, afortunadament, nosaltres no podem viure sense ells.

Eduard Punset (Barcelona, 1936) és advocat, economista i comunicador científic, i ha estat ministre del govern espanyol, conseller de la Generalitat, diputat del Parlament català i eurodiputat. Va ser redactor econòmic de la BBC, director econòmic de l’edició llatinoamericana de The Economist i economista del Fons Monetari Internacional a Haití i als Estats Units. Dirigeix i presenta el programa Redes, de TVE, i dirigeix la productora audiovisual Smartplanet. Especialista en l’impacte de les noves tecnologies, va ser el padrí de la cerimònia de graduació de la UOC 2009-2010 que es va celebrar a Madrid el 27 de novembre. Aquest article és una síntesi de la conferència que va pronunciar.
www.eduardpunset.es

Comentaris

#

Envia un comentari

Nom (Obligatori) eMail (No serà publicat) Comentari
Universitat Oberta de Catalunya | www.uoc.edu | Contacte