cat | esp | eng
Destacats

Brenda Gourley, nedant a contracorrent

Les seves paraules contenen la determinació que aporta l’experiència. Sovint les acompanya d’un somriure i fins i tot d’una rialla sincera. Brenda Gourley (Johannesburg, 1943), exrectora de l’Open University, és una persona pròxima amb un gran bagatge professional que l’ha convertit en un referent dels recursos educatius oberts i, com a tal, el 13 de gener va ser investida Doctora Honoris Causa per la UOC.

L’Open University, la primera universitat a distància de la història, va ser fundada al Regne Unit el 1969, el mateix any que el món observava al televisor com l’Apolo XI feia realitat el somni de portar l’home a la lluna. Quatre dècades després, la televisió ja no emet en blanc i negre sinó en color i alta definició, i internet ha revolucionat el món de les comunicacions. En aquest context d’ones i bits, l’Open University té la comunitat d’estudiants més nombrosa del Regne Unit: 200.000 anuals. Des dels seus inicis, dos milions de persones s’han format en aquesta institució.
Brenda Gourley és part d’aquest èxit, ja que el 2002 –i fins al 2009– es va convertir en la primera dona que dirigia aquesta universitat oberta.

Abans, havia estat la primera rectora que va exercir a Sud-àfrica, durant els vuit anys en què va encapçalar la Universitat de Natal. En l’actualitat, imparteix conferències per tot el món sobre les excel·lències de l’educació superior en el món digital. Una d’aquestes xerrades va tenir lloc en la setena edició de l’Open Ed Conference, el congrés anual que a finals d’octubre va reunir al CosmoCaixa a gairebé cent ponents de tot el món. Era el primer cop que aquesta cita –el principal punt de trobada mundial sobre els recursos educatius oberts– sortia d’Amèrica del Nord.

Brenda Gourley
Des de la tranquil·litat d’una petita sala del nou Museu de la Ciència, Gourley va viatjar amb Walk In en el temps, concretament als orígens de l’Open University. “Va ser una idea del primer ministre Harold Wilson, molt més coneixedor de la tecnologia que la majoria de polítics d’aquella època”, explica. Aquest polític laborista, originari d’una família obrera i que havia estudiat història a Òxford gràcies a una beca, va idear l’Open University per després confiar l’execució del projecte a Jennie Lee, a qui va posar al capdavant del Departament d’Educació i Ciència. “Lee era una dona molt tenaç que no es preocupava de l’oposició que venia tant per banda de les universitats, com dels polítics i la societat”, ressalta Gourley, tot alçant la veu i arrossegant les paraules per reforçar-ne el significat.

“La idea era que no calguessin notes de tall. Es buscava valorar les qualificacions al final de la carrera i no pas en començar-la. Això va suposar un gran xoc. A més, es considerava impossible la idea d’obrir la universitat a tothom i amb un producte de qualitat. Era com dir que si tenies estudiants d’un extracte social baix, també havies de tenir una universitat d’aquest nivell”, afirma.

En les primeres dècades d’existència, quan internet tan sols era una qüestió d’enginyers de telecomunicacions i militars nord-americans, l’Open University operava a través de la BBC. Els nous temps van bufar a favor del projecte. “Als anys noranta”, relata Gourley, “diferents moviments socials defensaven l’educació com un dret humà i no pas com un privilegi, així que l’educació universal ja no va ser un eslògan exclusiu de l’Open University, sinó també del govern. Això va implicar un gran canvi.”

Amb el pas dels anys, una altra cosa va canviar. “S’havia d’acabar amb la idea que la qualitat tenia a veure amb si s’estudiava presencialment o a distància”, afirma. A dia d’avui aquest prejudici ja és història. “Actualment l’Open University és una de les primeres del rànquing d’universitats pel que fa a la qualitat de l’ensenyament. L’any passat fins i tot va superar Òxford”, ressalta orgullosa Gourley. Durant els vuit anys que va ser-ne rectora, tenia clar quins eren els objectius. “En l’àmbit virtual no teníem competidors i, per tant, podíem centrar-nos en la qualitat, que si decreix afecta tot el sistema”, argumenta. Gourley també va esforçar-se a administrar els recursos de la Universitat “perquè funcionés com una màquina”. Com a exemple, cita l’atenció telefònica. “No podíem perdre estudiants pel fet que ningú contestés les trucades”, recorda. “Actualment es responen el 95%”, puntualitza.

Quan parla dels avantatges de l’educació superior a distància, Gourley assegura que “l’aparició d’internet és un canvi de mètode”. “Sabíem que el model de les universitats presencials en què un professor parla en una classe a un grup d’alumnes no era molt satisfactori, però era l’únic que teníem! Ara ja no és així”, indica. Segons ella, el model clàssic d’universitat –que defineix com pre-internet– ha quedat desfasat. “I a més, és molt car”, recalca. Sempre que en té ocasió, no es cansa de repetir que “internet canviarà el mapa universitari tal i com l’hem entès fins ara. Tradicionalment les universitats solen descriure la seva funció com ‘la producció, emmagatzematge i divulgació del coneixement’, però actualment la xarxa ja fa tot això”.

“Si no canvia, la universitat presencial està en perill”, afirma sense dubtar. I els seus responsables ho saben? “No ho crec”, respon. “La qüestió és com sostenir el model de negoci tenint en compte que cada cop hi ha menys fons públics per fer-ho.” “La resposta és en la tecnologia”. Per tot això, Gourley recomana a les universitats presencials que siguin més flexibles i que s’adaptin a uns ciutadans que cada cop aposten més per la mobilitat laboral. “Actualment internet ens permet comunicar-nos amb més gent que mai, persones de tot el món, tothom és un difusor i editor, la xarxa té fonts d’informació, fonts educatives, continguts oberts al gran públic... tot plegat és un altre paradigma”, assegura.
Aquesta experta ha analitzat de quina manera aquest paradigma afecta els estudis superiors. Així, ella i altres investigadors han observat que els estudiants “aprenen millor quan col·laboren els uns amb els altres”. També que els que estudien amb recursos educatius oberts tenen més motivació. “Els estudis de recerca ens diuen que si superen els primers exàmens, les probabilitats de continuar el curs s’incrementen enormement. I davant d’això, què fem? Una o dues setmanes abans de l’examen, la universitat es posa en contacte amb l’estudiant, per telèfon o per correu electrònic, per veure quins dubtes té i saber com podem ajudar-lo.” Un cop aquests estudiants segueixen amb els estudis, és habitual que contactin amb altres universitaris i creïn grups virtuals. “Són els mateixos estudiants, i no pas nosaltres, els que organitzen els grups de lectura, d’estudi, etc... Ens hem adonat que necessiten l’altra gent per mantenir la motivació.”

Internet, doncs, ha suposat un punt d’inflexió per als recursos educatius oberts. Harold Wilson no va poder veure-ho ja que va morir el 1995, any que la World Wide Web tot just començava a convertir-se en una eina comercial. En l’actualitat el seu fill –Robert Wilson– és professor de la universitat que va idear el seu pare i, que tal com s’encarrega de recordar Brenda Gourley, “és una de les institucions més estimades del Regne Unit”.

Per Jordi Rovira

Comentaris

#

Envia un comentari

Nom (Obligatori) eMail (No serà publicat) Comentari
Universitat Oberta de Catalunya | www.uoc.edu | Contacte